LLIBERTATS 2006: Parlar català, ser immigrant

Un article del Director de politica lingüistica de la Genmeralitat, Miquel Pueyo, molt alliçonador, en un país, que té 130 llengües d´us dels seus països d´origen, el català hauria d´esdevenir la llengua de referència entre la població immigrant. Diu així:

• Conviure amb la immigració suposa assumir que per ser català no cal renunciar a res MIQUEL PueyoSecretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya
Els catalans som fills de les invasions cèltiques del primer mil.lenni abans de la nostra era, de la penetració àrab i berber, de l'arribada massiva d'immigrants procedents de la resta de l'Estat i, finalment, d'una nova onada, demogràficament més modesta, d'immigrants de l'Àfrica, l'Àsia, l'Amèrica Llatina i l'Europa de l'Est. La història ens ha fet l'immens favor de no haver de compartir necessàriament un cognom d'arrel catalana, una sola fe religiosa ni d'haver d'arrossegar una mateixa càrrega genètica per ser catalans.
Hem estat, al mateix temps, emigrants a les Amèriques i viatgers per les Espanyes; hem hagut d'abandonar molts dels nostres pobles i desplaçar-nos a les ciutats, i també hem conegut un dolorosíssim exili posterior a la guerra civil espanyola en terres de França i a les repúbliques iberoamericanes, on milers de catalans fugitius del terror franquista van trobar una oportunitat per poder refer la seva vida.

En conseqüència, la complexa experiència de l'emigració està tan fermament ancorada en la memòria de moltes famílies catalanes que difícilment pot ser vista com un problema dels altres.
Actualment, Catalunya té més de set milions d'habitants perquè al nostre país s'hi han instal.lat milers i milers de persones nascudes al Marroc, Colòmbia, Equador, Romania, Perú, i així fins a més de 190 procedències estatals diferents, un desplegament de tradicions, llengües i formes de concebre la vida quotidiana com no s'havia vist mai en tota la nostra història.

La diversitat de les llengües que parlen els nouvinguts encara és més elevada: hi ha catalans d'origen marroquí que parlen àrab, amazig o hassania; d'origen iberoamericà que no només parlen castellà, sinó també quítxua o aymara; i catalans de l'Àfrica subsahariana que utilitzen llengües tan diverses com el ioruba, l'haussa o el suahili, de manera que, segons la professora Carme Junyent, Catalunya té avui parlants d'unes 300 llengües diferents.
La duresa del xoc cultural que experimenten la majoria de les persones nouvingudes és difícil d'imaginar per als que no han viscut mai una situació semblant. Molt sovint, l'existència d'una llengua pròpia diferent de l'espanyol és tota una sorpresa, i la nostra manera d'entendre la intimitat o l'hospitalitat, així com la densitat demogràfica i el ritme de vida de la societat catalana, constitueixen tot un repte per a aquests immigrants i les seves famílies. Uns immigrants que, atès que es guanyen la vida a Catalunya i conviuen amb nosaltres, no necessàriament han de continuar veient-se o sent vistos com a tals, sinó més aviat com a nous catalans d'origen gambià o marroquí que poden perfectament sentir-se d'aquí sense renunciar a les seves arrels.
EN LA LLUITA

contra l'exclusió social i per l'acollida d'aquests nous ciutadans --tan imprescindible per als acollits com per als acollidors, tan essencial per a les administracions públiques com per a la societat civil--, i a partir de l'experiència d'altres països i societats, és summament positiu que ben aviat puguin entendre el català i que percebin que n'és útil l'aprenentatge.

Però no només des del punt de vista de la inserció sociolaboral i educativa, sinó també pel simple fet que la llengua catalana també és un element de cohesió social i una força que obre portes i esborra etiquetes, en el marc d'una societat plural que té en aquesta llengua un fort element d'identitat no excloent (es pot parlar català i sentir-se georgià o extremeny) i que reacciona generosament davant la solidaritat dels que no fan de la nostàlgia una raó per a l'aïllament, sinó que decideixen lliurement afegir el seu granet de sorra a la continuïtat d'aquest projecte històric anomenat Catalunya i a la supervivència de la seva llengua.Conèixer-la i estar en condicions d'utilitzar-la també pot contribuir decisivament a ajudar-los a superar el sentiment de pèrdua que qualsevol persona experimenta a l'abandonar l'horitzó que el va veure néixer, sempre que també hi hagi un marc de diàleg intercultural i un reconeixement ple de la ciutadania dels nouvinguts.
Catalunya té una concepció oberta i liberal de la seva comunitat nacional.

Per ser català no cal renunciar a res, i els termes tradicionals d'admissió en la nostra comunitat són relativament poc exigents i estan oberts a l'adhesió voluntària de persones d'ètnies i cultures molt diferents. Sens dubte, aprendre la llengua i compartir un compromís genèric amb la supervivència i el progrés de la nació acollidora constitueixen exi- gències o recomanacions raonables. A Catalunya es valora positivament la diversitat, però no hem d'oblidar que el nostre objectiu ha de ser més aviat la interculturalitat que la multiculturalitat, ja que no es tracta tant de viure respectuosament els uns al costat dels altres, sinó de conviure junts, la qual cosa significa que és imprescindible compartir interessos comuns, reforçar el diàleg i trobar raons i motivacions compartides i vàlides per a tothom.

SI UNA societat heterogènia no disposa d'uns elements bàsics que actuïn com a amalgama, s'arrisca a convertir-se en un conjunt humà desestructurat i mancat d'objectius compartits. En canvi, d'una societat articulada al voltant de referències comunes resulta un tot cohesionat, molt més ric que la simple juxtaposició de les parts, i d'aquesta riquesa se'n beneficia tothom, autòctons i nouvinguts. Per dir-ho en les boniques paraules de l'escriptor libanèsAmin Maalouf: "És la vocació de la llengua continuar sent l'eix de tota identitat cultural. i la vocació de la diversitat lingüística, ser l'eix de tota diversitat".