13 anys de la mort de Guillem Agulló. I aviat un any de la mort de Josep Maria Isanta.

Us poso l´Article de la Núria cadenas, en referència a la seva pèrdua, publicat al TEMPS, ara que aquest 11 de març es commemoraren 13 anys del seu assassinat, i que en el concert d´aniversari i al disc, d´Obrint Pas en feren referència, per exemple. Uns fets que s´han rememorat al llarg dels anys, especialment arreu del País Valencià, però com mostra el mural de Manresa de la foto, se´l recorda, arreu. Iaqui aprop, aviat farà un any, sense entrar en matisos ideològics, de morts absurdes, tenim maluradament exemple al Berguedà, durant els dies de Patum de l´any passat, ja vàrem patir la pèrdua de Josep Maria Isanta, que combulsionaren la societat beguedana., i encara està a espera de judici, quan encara hi ha presumptes amenaces de l´entorn a qui promou l´acusació particular. Que no s´oblidi la memòria d´aquell fill de Burjassot i é tant d´altres, que mlauradament la pèrdua és irreparable, però els seus ideals i petjada, mentre hi hagi memòria històrica, seguiran vius. Les paraules dels fets i el tractament posterior, són prou significatius i explicits, de la mà de l´opinió de Núria Cadenas:

Recordar Guillem Agulló

L'11 d'abril de fa una dècada assassinaren el jove nacionalista Guillem Agulló i Salvador.Els intents de treure-lia aquest fet connotació políticao de criminalitzarla víctima són algunsaspectes d'un casen absolut resolt.La memòria de Guillem Agulló es manté viva. "Caminava pel carrer i vaig llegir el titular a la premsa. Vaig passar de llarg. Uns metres més enllà quedava clavat a terra: 'Guillem?!'. A tots ens va costar reaccionar: era impossible. Impossible però real." Toni Gisbert, que va ser portaveu de l'acussació popular en el judici per l'assassinat de Guillem Agulló, descriu gràficament la perplexitat en què va quedar sumida bona part de la societat valenciana en aquells primers moments.

El que ningú no volia imaginar acabava de passar: les mateixes pulsions que, de l'anomenada tensió ençà, feien succeir agressions i amenaces contra tot allò que sonés a nacionalista convertien en real les pitjors de les possibilitats i un jove de divuit anys queia fulminat d'una punyalada al cor. La matinada de l'11 d'abril del 1993, Guillem Agulló i Salvador, fill de Burjassot, a l'Horta, el mateix poble que acabava d'enterrar el poeta Vicent Andrés Estellés ("Quan soterràrem Guillem encara eren fresques les flors per Estellés", recorda un veí), era assassinat en un carreró de Montanejos, a l'Alt Millars. Hi havia anat amb una colla d'amics a passar-hi les vacances de Pasqua.

Van tenir la desgràcia de coincidir-hi amb ·els de Marxalenes", un grup d'aquest barri de València, d'extrema dreta, que va trobar intolerable el pedaç que duia Guillem cosit al braç: "Nazis fora." "Nosaltres som els nazis", expliquen els amics que li van dir. I se li van tirar a sobre. Quan finalment van fugir, alertats de la presència d'un guàrida de seguretat, "els de Marxalenes" deixaven darrere Guillem Agulló estès a terra, ferit de mort, i l'eco dels crits que proferien tot corrent: "Viva Franco!", "Arriba España!". Aquella nit no hi hagué detencions.

Els agressors van tornar al seu lloc d'acampada. L'endemà al matí alguns encara van esmorzar al poble. I van marxar a València per diferents mitjans. Els únics que van passar per les dependències de la Guàrdia Civil van ser, precisament, els amics de Guillem, molts menors d'edat: els hi van retenir durant pràcticament tota la nit sense deixar-los trucar a casa. Dos dies després es presentaven a la policia de València Gerardo Damián Mora García, José Camilo Cuñat Montaña (el Pollo) i Juan Manuel Sánchez López (el Picha); Francisco García Antón (Modi) era detingut a casa seva. El dia 14 es lliurava, a Alacant, Pedro José Cuevas Silvestre (el Ventosa), que es confessava autor material de la navallada. Tots van ser inculpats i acusats d'assassinat. Tan sols un d'ells, Cuevas, havia d'acabar condemnat. D'homicidi. El judici va ser polèmic. La sentència també.

Deu anys després de ls fets de Montanejos, l'anomenat "cas Agulló" continua provocant perplexitats. O indignació.Els pares, Carme i Guillem, abraçats durant el parlament que va fer vibrar la plaça de bous de València, aquell mateix 1993.No estàs sol. Tant hi fan, els números rodons. Tant hi fan que siguin tres, set o vuit i mig, els anys passats des que mataren Guillem Agulló. A casa seva, a Burjassot, els pares i les germanes n'han mantingut el record intacte cada dia de cada dia. Per amor, primer. I per la solidaritat rebuda, també. És impossible seure a la taula dels Agulló i no estremir-se per la combinació de serenitat i fermesa que transmeten els seus pares, per la constatació del dolor tan viu i palpable, ara i aquí. El pare, Guillem, parla amb la veu trencada: "A poquet a poquet hem hagut d'anar aprenent a viure amb la falta d'una persona estimada. Molt, molt estimada. Perquè Guillem era una passada. Una passada que no us podeu imaginar. Guillem t'inflava a besos de dalt a baix. Tot. I d'abraços. I de la nit al dia..."

Per continuar fent via, la força mútua. Ho explica Carme, la mare: "Ell m'aguanta a mi i jo l'aguante a ell. De veritat. A més, veus que no estem sols. Guillem no ha mort perquè la gent continua recordant-se d'ell. I ara més encara que estan despertant: hi ha tota una generació que farà canviar el món." A mesura que creixia la indignació popular pel crim, n'augmentaven també les mostres públiques. Arreu dels país se succeïren les manifestacions de rebuig; hi va haver pronunciaments d'institucions, universitats, instituts i escoles; d'organitzacions polítiques, socials i cíviques; de personalitats conegudes en els més diversos àmbits; de milers de persones anònimes... Un dels actes més emotius i multitudinaris va tenir lloc a la plaça de bous de València, en la commemoració del 25 d'abril d'aquell any, que es va convertir en homenatge. Al Tall li va dedicar a Guillem Agulló la cançó "A Miquel Grau", i aquell "per guanyar la llibertat, quants germans tenen de caure?" va prendre la dramàtica actualitat, arribat directament, pel fil mai tallat dels esdeveniments, des dels sotragats anys setanta. "A nosaltres -explica Guillem Agulló pare-, la gent que ens estima, ens estima de veres. I la gent que ens odia, ens odia a mort. Però tenim molta gent que ens estima."
Una imatge del públic el posterior Tirant de Rock que se li va dedicar en homenatge.Culpar la víctima. La Guàrdia Civil els ho havia repetit als pares tant bon punt els havia tingut al davant; el governador civil de Castelló també hi insistia; després, ho farien, una vegada i una altra, tant els acusats com les seves defenses: es tractava d'una baralla entre joves; res més. Dels crits proferits pels agressors o de les seves connexions amb personatges i grupuscles de l'extrema dreta blavera a la ciutat de València (com ara José Manuel Chuliá, militant de l'aleshores activa Acción Radical que, segons un informe policíac de l'època, era "de caràcter racista, xenòfob i neonazi", i membre de la penya Ultra Yomus del València CF, responsable, per exemple, d'exhibir una pancarta amb el lema "Guillem, jódete"), no calia dir-ne res. De fet, en el posterior judici es va barrar qualsevol possibilitat d'investigació en aquest sentit, malgrat els arguments de les diverses acusacions populars. "I això que el fiscal ho reconegué, que era una mort política", explica Carme Salvador.

"Però -rebla el seu marit-, l'actual sistema democràtic no té lloc per a explicar una mort política." No hi va haver prou, amb això. Des de l'actiu altaveu del diari Las Provincias, aleshores en mans de María Consuelo Reyna, es va orquestrar una escandalosa campanya mediàtica destinada no tan sols a generar confusió sobre el cas (amb afirmacions tan surrealistes com aquesta: "Pedro Cuevas no va apunyalar Guillem Agulló, com en un començament ell mateix pensava"), sinó a criminalitzar qui havia estat assassinat. Així, "la banda d'Agulló" o "l'skin de Burjassot" són exemples de la terminologia repetida sense descans per aquest diari, entestat a dibuixar com a violent qui havia estat, precisament, víctima de la violència. "Mira si la premsa pot fer mal -explica Carme-, que ací en el poble li digueren a ma mare: 'Ai, quan l'han mort alguna cosa hauria fet ell'.

A sa iaia, li ho van anar a dir! I era gent normal, que no es clava en res, però que acabava creient la mentida, a força de sentir-la repetir." Durant el judici que va començar l'octubre de 1995 a Castelló de la Plana, es van reiterar les situacions on se semblaven intercanviar els papers. En aquest sentit, un dels aspectes més controvertits de la vista oral va ser l'acceptació, per part del tribunal, de l'anomenada "testimoni X", proposada sobtadament per la defensa i de qui encara no se'n coneix la identitat. "X" deia sentir-se amenaçada a l'hora de testificar. No va aportar cap prova determinant (afirmava haver sentit que un amic de Guillem deia que aquest tenia un puny americà), però va acabar d'incidir en aquella estranya "criminalització de la víctima" que es va denunciar en el seu moment. Virgilio Latorre, advocat de l'acusació particular impulsada per la família, recalca que "hi havia un judici constant sobre la víctima". Davant l'anonimat requerit per "X", Latorre recorda el moment: "De quin temor parla? Els qui estem atemorits som nosaltres, que tenim aquí un mort! Les pors subjectives d'aquesta senyoreta no em serveixen." Per a Latorre, "el tribunal va cometre diversitat d'irregularitats, com ara reunions amb les defenses, relacionades amb aquest testimoni, que se'ns ocultaven. Per això es va produïr la recusació: semblava que el tribunal hagués tret partit". Efectivament, el tribunal de la secció segona de l'Audiència Provincial de Castelló va ser recusat per l'acusació popular de Maulets, l'organització independentista de la qual formava part Guillem. Per defecte de forma, contaminació i interès d'empatia ideològica cap als acusats. Però es desestimà i Maulets, en senyal de protesta, es va retirar del judici. Finalment, la sentència va caure com un gerro d'aigua freda sobre molts: un únic condemnat (el confés Pedro Cuevas) per homicidi (14 anys); la resta, absolts.

Pocs dies després, un d'ells, Juan Manuel Sánchez, participava en una agressió amb navalla al barri del Carme de València. Concentració-cadena humana que, el novembre de 1995, va envoltar l'edifici on es duia a terme el judici per l'assassinat, a Castelló de la Plana: abans i després de la dura càrrega policíaca, durant la qual es van arribar a disparar cartutxos de posta.Ara mateix. Al costat d'on viu la família Agulló algú ha fet una pintada: "Guillem, fotet." "Ara ho fan en valencià -explica el pare-. Són els mateixos que empastifaven les parets del Mestalla insultant el meu fill; aleshores signaven 'C. Vinatea'. Curiosament, d'aquells blaveros ara n'hi ha que s'han apuntat al Bloc Nacionalista Valencià: hi han entrat els blaverets i me n'han triat a mi." Aquests deu anys no han estat fàcils per als Agulló. "Ens negaren el pa i la sal", explica Guillem. I Carme continua, a poc a poc: "Ens han ficat moltes traves. El deixaren, a ell, sense faena; fins fa cosa d'un any ens trucaven a qualsevol hora del dia o de la nit; ens destrossaren el cotxe... Però res, com més estrenyien, més ganes teníem de tirar endavant." Guillem recorda els primers anys després de la mort del fill: "La gent s'acolloní. Molt. Rebia amenaces contínuament i la sensació d'impunitat era terrible. Pel que fa a nosaltres... ens costà molt llevar-nos del cap la percepció que érem responsables de la mort de Guillem. Molt. Fixa't fins a quin punt és greu, això." "Ho vaig arribar a pensar mil voltes, -continua Carme-. Si nosaltres haguérem dut una altra vida o haguérem tingut unes altres conviccions, hauríem tingut un fill pijo, però ara seria viu. I això... Fins que dius que no: no ens hem equivocat nosaltres: s'han equivocat ells, els pares d'ells. Mira, en un acte d'homenatge que feren a Castelló de la Ribera, se'ns va acostar una dona que ens va dir: 'Ací en el meu poble hi ha molts Guillems.' Jo no l'entenia, i ella continuà: 'Després de la mort del teu fill, a molts xiquets que ara tenen set o vuit anys els van posar el seu nom. I jo em vaig posar a plorar."Carme Salvador i Guillem Agulló, davant de casa seva, a Burjassot.

Núria Cadenas

EL TEMPS nº 982(del 8 al 14 d'abril 2003)